L’any 1931 va tenir lloc a París l’Exposició Colonial, tot un dispendi d’arquitectura efímera que tenia l’objectiu de mostrar als ciutadans francesos l’èxit i la necessitat de la missió civilitzadora que la República estava duent a terme a les colònies franceses d’arreu del món. 

L’exposició tenia unes dimensions fantàstiques, sense precedents. Ocupava tot el Bois de Vincennes. En un decorat de cartró-pedra, totes les cultures del món s’exposaven reconciliades sota el blau, el blanc i el vermell universals de la bandera francesa. Als cartells publicitaris que l’anunciaven s’hi llegia: «De maig a octubre de 1931 fareu a París la volta al món en un dia! Tot l’encant i el misteri de l’exotisme en un decorat admirable d’aigua i verdor».  

Però mentre tot això s’esdevenia, a l’altra banda de la ciutat, un centenar d’homes i dones de l’ètnia kanak de Nova Caledònia eren exhibits com a atracció de fira en un tancat del Jardí d’Aclimatació, obligats a representar el paper de «caníbals» tot i ser francòfons i, molts d’ells, catòlics practicants. Els havien promès que participarien en la prestigiosa exposició, donant a conèixer la seva cultura a la metròpoli, però havien estat enganyats. 

Pagant una entrada de vuit francs, els parisencs que acudien al tancat, àvids de sensacions extremes, es deixaven aterrir pels fruits de la seva pròpia imaginació. El que ells creien que era una prova irrefutable del salvatgisme dels oceànics i de la seva inferioritat respecte l’home blanc europeu, en realitat era una representació estereotipada (i força maldestre) de tots els tòpics i prejudicis que alimentaven aquesta mateixa fantasia. 

Els kanaks, atrapats en un entorn estrany (era el primer cop que sortien de la seva illa), no tenien cap més opció que suportar les contínues humiliacions a les que eren sotmesos. Com que no eren considerats ciutadans francesos i havien estat desposseïts de qualsevol dret, enfrontar-se als seus captors els suposaria la presó, i el pitjor dels càstigs: no poder tornar a casa. 

Aquesta és la situació en la que es troba l’Edou, el jove kanak que protagonitza Salvatges i homes. En aquesta novel·la basada en fets reals, Annelise Heurtier, autora de l’èxit juvenil Sweet Sixteen, relata la història d’un dels darrers zoos humans que van existir al cor d’Europa. Mitjançant una escriptura que intercala narració amb documents històrics de l’època, la novel·la exposa els mecanismes del racisme i del colonialisme, i ens mostra que una acció individual pot ser diferencial.  

En el seu epíleg, l’historiador panafricanista i expert en antirracisme Antumi Toasijé fa un recorregut per la història del racisme i dels zoos humans a l’Espanya moderna, des del precedent dels bufons a la cort dels Àustria fins al cas de l’home del grup cultural san de Sud Àfrica dissecat i exhibit al Museu Darder de Banyoles fins l'any 2000, passant per l’Exposició de Filipines al Parque del Retiro de Madrid del 1887, així com diverses exhibicions de pobles africans a Barcelona i a València a finals del segle XIX;  i ens recorda que «tot i que Europa, després de la Segona Guerra Mundial, va semblar prendre consciència dels perills del racisme que havia creat i va generar una sèrie d’estructures per combatre’l, a l’última dècada s’observen retrocessos, i el racisme torna a ser present als discursos polítics.» 

Lluny de parlar-nos d’uns fets tancats en el passat, Salvatges i homes ens recorda que la ideologia racista segueix estructurant el nostre present. A aquestes alçades ja ho hauríem de saber: el menys estrany de tot és que la història es repeteixi. Siguem-ne conscients. 

Oriol Roig, editor de Nandibú.

Annelise Heurtier

Annelise Heurtier va néixer l’any 1979 a la regió de Lió. Escriu per a diversos públics, des de primers lectors fins a novel·les per a adolescents. Sovint inspirats en fets reals, els seus relats són pretextos per viatjar i descobrir cultures, i per recórrer vides singulars. Ha tingut l’oportunitat de viure en molts llocs, des de Tahití fins a Martinica, passant pel sud-oest de França i la regió alpina del Jura.

A banda de Salvatges i homes, Nandibú també ha publicat la seva novel·la Sweet sixteen (Pagès editors, 2017), de la qual se n’han venut més de vuit mil exemplars.