En Carles vivia lluny. Lluny de la Pàtria i lluny del mandat del qual havia estat vilment desposseït. I l’exili, a banda de dolorós, estava carregat de perills. L’enemic no en tenia prou amb la usurpació i cobejava l’anihilació de les seves legítimes pretensions. Si trepitjava l’estimada terra catalana corria perill de ser capturat, encadenat i arrossegat davant de les autoritats espanyoles. Arreu els conspiradors aguaitaven i l’ombra d’aquells que el cobejaven i li cercaven la ruïna es projectava més enllà de la frontera.

Però Carles era un home intrèpid, ardit i se sabia cridat per un destí que el feia el llibertador del seu poble, el vencedor d’aquell jou que el tenallava. Així doncs, un dia va decidir no esperar més; era arribat el moment de fer història. Envoltat dels consellers i homes de confiança que l’acompanyaven a l’exili va emprendre l’expedició que l’havia de portar a trepitjar l’enyorada Pàtria. Ni cap amenaça dels usurpadors ni el desig de venjança dels espanyols que vilment l’havien desposseït del lloc que li corresponia frenarien més el seu impuls.

Dit i fet: un matí va abandonar el refugi per aventurar-se a creuar la serralada del Canigó. L’acompanyaven cinc dels més fidels consellers, amb els quals hauria de burlar la gendarmeria francesa i el control fronterer espanyol. Va recavar també l’ajut del Cel, triant com a guia el rector del petit poble de Montalbà, el qual, tot i sorprès per les estranyes circumstàncies de la comitiva, no va atiar a identificar-lo, tot prenent-los per un grup d’excursionistes patriotes i abrivats.

Per donar major solemnitat a l’esdeveniment i dotar-lo d’un component nostrat, Carles va decidir abillar-se per a l’ocasió: va comprar una barretina i una faixa de seda, ambdues peces roges com les barres de sang de la senyera. D’aital faiçó, vestit a la manera d’un pagès català, emprengué la travessa muntanyaire. Tres hores més tard, havent seguit els corriols del coll Cerdà, a l’ombra del Moixer, superaven la frontera i posaven els peus sobre terra catalana.

Assolida la fita, boig d’emoció, Carles llençà la barretina a l’aire, mentre rebia caloroses felicitacions per part dels consellers. En el mateix moment, al rector li queia la bena dels ulls i, en plena epifania, reconeixia l'alt mandatari que tan injustament havia estat desposseït del seu càrrec i que havia d’enfrontar-se i derrotar als usurpadors. Caient de genolls, amb llàgrimes als ulls, li certificava que aquell era un dels dies més feliços de la seva vida.

De tot plegat, la comitiva aixecà acta, que fou signada per tots sobre una ampla pedra a mode d’altar improvisat. A continuació, recolliren unes pedretes i unes flors que atresorarien talment relíquies.

Culminada la intrèpida aventura i burlades les autoritats espanyoles i franceses, amb el cor ple de goig, tots plegats desfeien el camí de retorn fins als Banys d’Arlés. Allí, un turista català, que ben segur hi era per prendre’n les aigües, també reconeixeria en Carles i, foll d’emoció, li retria gran reverència fins a besar-li les mans.

Hores més tard, recuperades les forces, Carles i els seus marxaven de nou direcció nord, amb el ferm propòsit que ho tornarien a fer...

                                                                                                                                                                 * * * 

La historiografia ens diu que pocs temps més tard va començar la tercera carlinada (1872-1876), en la qual Carles VII, de Borbó i Àustria-Este, seria finalment derrotat i es veié obligat, molt a desgrat dels seus, a abandonar les pretensions al Tron de les Espanyes. Alhora, la petita història domèstica ens diu que, dècades més tard, aquelles faixa i barretina esdevingueren disfresses dels nets d'un dels expedicionaris que acompanyaren el regi excursionista, en Martí de Riquer i de Comellas, Marquès de Benavent i Comte de casa Dávalos. Els minyons les empraven per jugar a guerres en corredisses per terrats i teulades, fins que van acabar a l’olla d’una sorpresa cuinera quan un d’aquells trapelles les van llençar dins d’una xemeneia...