—Vinga, nois, que això ens ho menjarem com si fos un merengue! —va cridar l’oficial republicà als tres soldats que l’envoltaven, i que van mirar-lo arrufant les celles i amb un desassossec més que palès.

—Però oficial... ells són molts... i nosaltres... nosaltres... Vaja, que jo no ho veig gens clar... —va gosar respondre-li un d’ells després d’uns segons de vacil·lació. La jerarquia era la jerarquia.

Tots tres van mirar el tossal mentre l’oficial es col·locava millor la visera de la gorra; era maig, però els rajos del sol no perdonaven i dificultaven la visió quan l’astre mirava sense vergonya. Dalt del Tossal de Déu, que la història rebatejaria com “El Merengue”, les trinxeres hàbilment amagades deixaven intuir els soldats del bàndol revoltat, que havien pres aquella part de la comarca de la Noguera i no semblaven tenir cap intenció de cedir ni un sol pam.

—Que sí, home, que sí, ja veuràs! Fes-me cas, Toni —li va dir l’oficial mentre li donava dues palmellades voluntarioses però poc efectives a l’espatlla—. N’he vist caure molts, de turons com aquest. Fes cas de la meva experiència! Què sabràs tu, si encara ets un crio...

I tenia raó, doncs amb prou feina el jove soldat assolia la majoria d’edat, i els seus companys eren més propers a fer una partida de daus a la plaça del poble que a matar uns enemics que els eren indiferents —però que tothom deia que eren el dimoni— amb un fusell. A ell tot allò li anava gran, molt gran, com la jaqueta de mudar de l’avi que es va provar abans de partir al front i que ja mai més es tornaria a provar.

Però no sempre l’experiència és un grau. Alguns cops és una tangent, i altres, fins i tot, una el·líptica. En aquest cas, va ser una línia serpentejant que va dur-los a quasi tots, en qüestió de set dies, a una fossa comuna.

La primavera del 1938, en plena Guerra Civil espanyola, l’exèrcit revoltat ja havia aconseguit una posició forçà avançada a la riba esquerra del riu Segre, que marcava la línia divisòria entre les tropes republicanes i les nacionals en gran part de la nostra terra. El Front d’Aragó ja feia temps que s’havia esquinçat per tot arreu com un paper massa arrugat, i l’enemic estava ocupant, poc a poc però de manera inexorable, les comarques occidentals de Catalunya.

Enmig d’aquest context, el Tossal de Déu era un lloc força estratègic, doncs des del seu cim es controlava molta extensió de territori; per tant, recuperar-lo no era un opció per als republicans, sinó una obligació. L’Estat Major de l’Exèrcit de l’Est republicà va decidir que aquest indret podria oferir una ofensiva exitosa i, amb aquesta finalitat, van llençar-hi atacs provinents de la vall de Camarasa, de la carretera de Balaguer i del Barranc Salat. Més enllà de prendre el Tossal de Déu, l’objectiu de la 27 Divisió (anomenada “la bruixa”) del XVIII Cos d’Exèrcit republicà, comandada per José del Barrio, era avançar pel marge esquerre del Segre fins a Balaguer i crear un cap de pont a l’altra banda del riu. Els primers atacs que els republicans van realitzar sobre el Merengue van estar acompanyats, fins i tot, de carros de combat soviètics T-26 que, de fet, van arribar a envoltar tot el tossal.

Tanmateix, la tasca no va resultar tan fàcil com es preveia. Així doncs, des del dia 22 fins al 28 de maig, els combats no van cessar al seu voltant; el van reconquerir uns, el van tornar a guanyar els altres... El V Cos d’Exèrcit d’Aragó el defensava amb dents i ungles, i la cota va passar diversos cops d’unes mans a les altres, mentre els soldats de tots dos bàndols queien i queien en un degoteig inhumà i inversemblant. La majoria d’ells, pertanyents a la Lleva del Biberó, amb prou feina havien tingut temps de passar per un brevíssim ensinistrament militar atès que molts havien estat allistats tan sols dos mesos abans. En la majoria de casos, era el primer cop que aquells noiets de 16, 17 i 18 anys entraven en combat; també seria el darrer. Un dels dies, els enfrontaments van ser tan acarnissats que hi va arribar a haver 300 morts.

El merengue que l’oficial pretenia menjar-se com qui endrapa un gelat va resultar ser un dels episodis més cruents del Front del Segre. Com a rerefons, els fets van fer evident la constatació de la descoordinació entre les diferents unitats republicanes, que s’afegia a la manca de preparació militar dels comandaments.

I, com tot merengue té una fi i d’aquest ja no en quedaven ni les engrunes, el dia 28 de desembre d’aquell mateix any va quedar estabilitzat el front en aquella zona; poc després, els nacionals van trencar la línia de defensa republicana en direcció a Cubells. I, des d’allà, tot i que aquesta ja és una altra història, cap a l’interior de Catalunya.

Les restes d’aquells homes a mig fer reposen actualment al cementiri del proper poble de Camarasa, després de romandre en una fossa comuna fins l’any 1985. Per sort, els propietaris de la finca on hi havia la fossa, a diferència del que va succeir amb moltes altres, la van tractar amb respecte i no es van apressar a conrear el terreny un cop acabada la guerra. Va ser llavors, al 85 i per iniciativa de l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41, que els cossos van ser finalment exhumats i traslladats al cementiri.

Com arribar-hi:

Vingueu d’on vingueu, agafeu la carretera que va de Balaguer a Camarasa (C-13) i, a l’alçada del quilòmetre 35, seguiu les indicacions; el lloc està ben senyalitzat, i apareix al Google Maps si en feu la cerca. No té pèrdua. L’accés és totalment lliure i l’espai està ben conservat i museïtzat; a banda dels panells informatius, fins i tot es pot llogar una tauleta digital a l’Espai Orígens de Camarasa (a 6,4 km.) a fi de seguir millor el recorregut i no perdre’n detall.

Epíleg:

L’avi del Toni, el dia de la missa, es va posar la jaqueta que el seu nét s’havia provat tot cofoi tres mesos abans. La va olorar, amb parsimònia i urgència alhora, cercant el seu record, prement amb força els narius contra el coll i les solapes, però aquest ja havia fugit, amb una pressa punyent per oblidar. Va empassar un saliva amarga com la fel, densa com el fang dels camps eixugant-se, enganxosa con la resina dels pins, i no va entendre per què ell i tots els seus anys sobrers sí seguien allí.