Benvolgut Lector,

Quan era petit recordo que ma padrina, anomenava als "telediaris o telenotícies" el "Parte". Era una reminiscència lingüística dels antics "Partes" de la Guerra Civil. Avui tenim els moderns telenotícies. I una clara diferència entre ambdós és la durada, un "Parte" era breu, concís mentre que els actuals telediaris són llarguíssims i fins i tot hi emeten anuncis publicitaris. S'allarga a hora, hora i quart. Al meu criteri massa temps. Per arribar a aquestes durades es combina molta notícia poc treballada, llegida tal qual ve de l'agència de notícies de torn, refregits d'anècdotes locals, algun esdeveniment xocant d'algun tema mèdic o bé dels ítems del moment i, una secció d'esports més llarga que un dia sense pa. Ras i curt un refregit o popurri molt millorable.

Per exemple no veig coherent combinar la duresa de les notícies de guerra amb tot seguit mostrar les grandeses del turisme amb pistes plenes d'esquiadors, restaurants a petar, l'aeroport del Prat amb mil vols, etc. És una dutxa escocesa que acaba banalitzant el telenotícies.

Algun lector em dirà que la realitat és així, què vols fer-hi? No hi estic d'acord. Jo crec que les notícies han d'estar ben separades per la gravetat de l'assumpte i marcar una distància clara entre una crònica a Gaza o una crònica sobre calçotades. Siguem seriosos.

La gènesi d'aquest article neix d'una notícia que vaig sentir al telenotícies. La notícia en concret deia que els treballadors han recuperat el darrer any poder adquisitiu. Em va agafar un atac de riure perquè més enllà de l'estadística ad hoc que ho aguanta tot, la notícia és absurda per irreal. Mira vaig pensar, com els vells Partes de Guerra on s'informava la població de victòries pírriques com a vitals o d'avanços il·lusoris com a definitius. Potser els antics Partes com els telenotícies no són tan diferents i comparteixen la idea propagandística del poder, ja sigui un General als Partes, ja sigui un comissari polític del govern als telediaris.

Per cloure la columna, voldria dir que ma padrina escoltava el Parte i me'n recordo que l'home del temps era la part més important per a ella. No tindria estudis, però espavilada com era, sabia la importància del ploure, del sol, del fred. Sense tanta comèdia de catedràtics opinant del canvi climàtic, s'ensumava que tant de moviment i fum no eren bons. Se'n deia saviesa popular. La recuperem?