⏯️ Valdivia o com donar-ho tot per la música

La realitat és que lo li agrada definir-se pel seu estil, sinó per la seva personalitat. La seva música no el defineix i prefereix que la seva feina i esforç parlin per ell. “Si em vull definir per alguna cosa, és per treballar i picar pedra constantment”. El Valdivia artista i l’Alex del dia a dia van molt units, des que va aterrar en aquest món al 1986. Estem davant un artista autodidacta que va començar amb el rap, escoltant molta música des que era petit, amb els vinils que sonaven a casa seva, de la mà dels seus pares i germans. “Amb 8 anys ja em posava a cantar davant el mirall com si fos en un concert”. No tenim proves, però tampoc dubtes, que llavors ja apuntava maneres! La música va començar com una afició, però tot va canviar al 2007, amb una cançó que van fer amb i per uns amics. Es deia “La unión”, en referència a un càmping de Salou on hi anaven almenys una vegada a l’any. “Ho va petar bastant”, i després va arribar “Sin alcohol”, la seva primera cançó en solitari.

Podem definir la seva música com a transgresora i carregada de missatges, amb una envoltori molt policromàtic, sense cap patró ni estil marcat. “He passat per diferents grups i estils, però m’agrada que se’m defineixi pel que faig, per com treballo i per com canto, no per cap estil concret”, ens diu. Per això, ententem que el seu màxim referent musical sigui Manolo García, de EL ÚLTIMO DE LA FILA. En l’àmbit del rap, sempre ha tingut la vista posada en els clàssics. 

Com es de prioritària la música per Valdivia? Doncs moltíssim, tant ara com fa 10 anys. Fa temps que passa per davant de molts altres aspectes de la seva vida. Tot i així, toca de peus a terra i busca un pla B per si hagués de baixar dels escenaris, però té molt clar ho donarà tot per la seva carrera musical.

L’Àlex ens ha demostrat que es pot ensenyar a rapejar, i és que imparteix tallers d’integració social a través del hip-hop. Aquests volen inculcar als infants els valors del de la música urbana, eliminar els prejudicis sobre delinqüència que envolten aquest gènere i ensenyar a expressar els sentiments a través de l’art. 

Fora de l’àmbit musical, li agrada dedicar temps a l’esport en general. Ha practicat handbol, ‘kickboxing’ i atletisme, entre altres disciplines, però el futbol és el que més l’omple. Hi ha jugat tota la vida, majoritàriament a l’Atlètic Segre, però també a Benabarre, a Alpicat i a Balàfia, on s’hi va retirar de l’esport federat. Tot i així, sempre que té ocasió es vesteix de curt i s'apunta a jugar-hi. 

Referent a “Vértigo”, el seu tercer treball en solitari, està format per 6 temes amb col·laboracions vocals femenines (una premisa que tenia clara des que va plantejar aquest treball) i amb produccions íntegrament fetes per Txabi Ábrego i productors d’arreu del món (Estats Units, Regne Unit o Alemanya). En aquest sentit, li va sorprendre i inspirar Nathy Peluso amb ‘Calambre’, el seu últim disc de llarga durada. “Té 12 temes i qualsevol persona pot gaudir d’aquest disc, tingui 15, 30 o 60 anys, perquè té tot tipus de música. Dance hall, pop, jazz, rap… La meva idea és fer que la gent senti això mateix, que m’escolti perquè no hi trobarà un únic estil, sinó 1.000 colors i històries amb els que identificar-se”. L’objectiu de destinar aquest disc a un públic tant ampli és el que el fa tan especial. 

La seva inspiració ve del dia a dia, les idees broten pels seus sentiments i situacions vitals que ha passat. A “Vértigo” hi plasma històries diferents que no tenen a veure directament amb la seva vida, però que les ha escrit i li han acabat passant.

L’Àlex no està sol en aquesta cursa musical. Està molt ben acompanyat, treballant frec a frec amb la seva parella, la Gemma, llicenciada en Belles Arts, la seva màxima assessora que li aporta idees i perspectives empresarials. 

Fixant la vista enrere, com valora Valdivia el camí recorregut fins aquí? Tan a nivell personal com professional, “no podria haver estat millor i n’estic molt orgullós”. Va començar aprenent música amb el rap, “de la manera més fàcil, amb una base instrumental”. Li va agradar força ’involucrar-se en un món “cada vegada més enriquidor i que va ampliar fronteres per a mesclar-se amb altres estils”. I fou a partir d’aquí quan es va convèncer que volia cantar i tirar endavant els seus propis projectes. També valora haver conegut gent molt interessant i no haver trobat ningú que hagi intentat manipular-lo (tema freqüent en el món dels artistes). Ans al contrari, “m’han deixat molta llibertat, amb grups meravellosos i a vegades amb altres amb els que no hi treballaria mai més, però d’aquests també n’aprenc”.

Hem pogut veure a Valdivia a diversos escenaris arreu d’Espanya, però també el podríem haver gaudit a Mèxic! Hi va viure un any i s’hi va buscar la vida per arribar a actuar en diferents llocs. Fins i tot (ens explica rient) va fer rap en llocs de ‘reggaeton’ autèntic, on em miraven sense entendre res. Ens confessa que li agradaria moltíssim actuar a qualsevol festival de música a Espanya, compartint cartell amb artistes d’arreu del món.

De tots els moments viscuts fins ara, ens en destaca un parell. Per compençar, mai no oblidarà la primera vegada que va trepitjar un escenari, al 2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona. “Va ser com un somni. En acabar el concert, vaig marxar a casa i davant del mirall vaig plorar com una magdalena, recordant com un any abans quasi no sabíem ni que era rapejar”. Tampoc no oblidarà mai el procés de producció de “Vértigo”, i és que hi ha estat treballant durant l’últim any i mig. “Era com una imatge que tenia molt interioritzada durant molts anys i m’he encantat veure’m treballant en un estudi professional, amb un productor per mi sol com el Txabi Ábrego, qui ha estat la meva mà dreta durant tot el procés de producció musical. Veure’m a l’estudi gravant professionalment i assessorat per ell ha estat brutal”.

Com sempre fem en aquesta secció de Talent Lleidatà, hem de preguntar als i les artistes com valoren el fet de començar i desenvolupar una carrera musical a les terres de Lleida. En el cas de l’Àlex, de primeres i sense dubtar-ho, ens diu que “Lleida és una cova”. Barcelona, Mèxic i Lleida són les seves cunes musicals, però aquesta última “és un cercle viciós”. “Si et regalen molt les oïdes a Lleida, és fàcil caure en el conformisme de tenir el teu públix únicament aquí. Tinc molts amics que tenen moltíssim potencial per exportar la seva música, però continuen fent-ho només a Lleida, aconformant-se amb un públic local. Si vols viure de la música, has de sortir”. De fet, estarem d’acord en què això ens passa, en menor o major mesura, amb tota la cultura a Lleida. Segons Valdivia, potser també es deu a que “no sabem moure’ns o no tenim l’oportunitat de sortir fora”, tot remarcant que que a Catalunya els ulls no estan fixats aquí, “sinó que miren a Tarragona, Barcelona i Girona”. 

“És cert que a Lleida tenim plataformes com JoveSegrià o els ‘Estrats: Sons de Ponent’ que mouen i difonen molts artistes per part d’Enderrock, però ja està. Si altres institucions d’aquí no es mouen per portar-nos més enllà, és ben difícil que vinguin a buscar-nos de fora”. 

Cal fer autocrítica sense arribar a perdre l’autoestima. així mateix ho fa l’Àlex, i ens hi sumem quan parla del “gran talent i bons productes” que tenim a Lleida. “A vegades, ens compares amb altres artistes amb milers i milers de reproduccions a Spotify, i no els considero pas millors que molts dels qui tenim aquí… Però la realitat és que també es saben moure millor”. 

Tanquem aquestes línies animant-vos a seguir a Valdivia i la seva música, que de ben segur arribarà tant lluny com es proposi. De moment, no ens cal esperar gaire per gaudir-lo. Podreu veure a Valdivia & The Boo Band aquest diumenge, 5 de febrer, al Cafè del Teatre a Lleida. També actuarà properament a Tarragona, Igualada i altres ciutats. Si us quedeu amb més ganes de Valdivia a Lleida, tingueu paciència... Qui sap si aquest mateix 2023 podrem gaudir-ne de nou en algun escenari, gran o petit, de Lleida. Potser sí…