La presència d'una persona absent a través d'objectes, llocs, melodies o d'altres persones és un fet que amb l'edat vas acumulant de forma natural i irremeiable. Aquella melodia que et transporta, aquell gest o expressió que t'insinua o aquell lloc singular que t'evoca són exemples que mantenen —no per sempre perquè el temps també fa la seva feina— un record tan intens que el sents com una presència que no la veus tot i que la "notes". Aquest seria un element central que el director japonès i per mi encara desconegut Köji Fukada ens mostra d'una manera destacada dins un melodrama familiar d'una parella que ha d'afrontar un dol cruel alhora que apareixen altres personatges en relació al passat d'ambdós.

"Love live" està xopada de la millor tradició japonesa per mostrar les relacions personals en nuclis familiars normalment ampliats alhora que també s'impregna d'aquella mirada propera i intimista del millor cinema francès. El director ens regala un panorama senzill, intens i amistós al mateix temps tot parant molt de compte en un enquadrament de mitjana distància per no caure mai en un dramatisme tètric i per tal venir-nos a dir que malgrat la cruesa de la situació hi ha alguna cosa més al voltant —i també en el passat— que val la pena gaudir i tenir en compte. Aquest equilibri meravellós, afegit a un ritme lineal i pausat i unes interpretacions prou notables converteixen a "Love life" en un a pel·lícula a tenir en compte al aconseguir que en cap moment traspassi la ratlla de la sensibleria empallegosa.

K. Fukada també aposta pel valor del so que embolica les imatges —no és casual que el llenguatge de signes s'utilitzi entre dos personatges i que el motiu d'inspiració hagi estat una cançó amb el mateix títol—, una subtil ironia, un detallisme evocador com poden ser els  reflexes de vidres i altres objectes brillants o una càmera amb moviments laterals que insinuen i reforcen la idea comentada de la recerca d'un sentit en tot allò que envolta la tragèdia. 

El valor de "Love life" el trobarem en el seu to respectuós i sense evasives cap un dol traumàtic, reflectint perfectament diferents moments que van des de la ràbia i desesperació inicials a una redempció vitalista amb una magistral escena final —que a mi em va deixar sense respiració— passant per un període de cerca i replantejament on l'atzar, el passat i els impulsos personals prenen un merescut protagonisme. El plaer de contemplar allò més essencial de la vida dins el cinema. (7)