Conegut cim del Pirineu Lleidatà de 2.933,4 m, ubicat en un estratègic punt en el qual conflueixen les comarques de la Val d’Aran, al nord, l’Alta Ribagorça, a l’oest, i el Pallars Sobirà, a l’est, als respectius municipis de Naut Aran, La Vall de Boí i Espot.

Seguint el mateix paral·lelisme, les aigües que hi cauen s’escolen, segons les vessants descrites, fins a la Garona, la Noguera de Tor i el riu Escrita.

També són tres les vies d’accés per als escaladors: la Vall d’Aiguamog al nord, la Vall de Contraix a l’oest i per Colomers d’Espot a l’est.

Del seu entorn cal destacar els estanys de Colomèrs al nord, el de Contraix a l’oest, el de Bergús a l’est i l’estany Llong al sud, a la riba del qual se situa el Refugi del mateix nom.

El gran tuc és al límit septentrional del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Etimologia

Al s.IX es documenta Columbarios, que significaría “colomar” o “lloc on hom cria els coloms”. A l’escut hi ha un colom parat en una branca. N’hi ha, però, que pensen que el toponim es refereix a un conjunt de roques enlairades, com si fossin colomars.

Mitologia

LA MARE DE DÉU DE CALDES

Segons diu la tradició aquesta imatge ja existia de molt temps endarrere, però davant les noves que arribaven de la invasió sarraïna va ser amagada per tal de salvaguardar-la d’una possible profanació

La imatge va romandre amagada molts anys, sense que les que ara vivien en aquestes terres sabessin res sobre que un dia havia estat amagada. S’havia perdut en el record del temps.

Va ser a finals del segle XIV quan un pastor de Boí va observar que un toro del seu ramat cada dia desapareixia durant el dia perdent-se muntanya enllà, però que retornava fidelment al foscant.

Intrigat i encuriosit el bon pastor, per aquell comportament tan estrany de l’animal, el va seguir, pensant, però, que l’animal havia trobat algun lloc d’herba abundant per pasturar i que per això hi anava. La seva sorpresa, però, fou gran quan constatà que el bou s’aturava davant d’un arbre i, aixecant el cap amunt, feia talment intents de saltar en cabrioles de goigs. S’acostà el pastor i mirant on ho feia el animal va descobrir, en una cavitat del tronc, una imatge de la Mare de Deu posada allí.

Continua la llegenda dient que el pastor se l’endugué vers on tenia la resta del ramat, i en arribar al vespre se l’endugué vers la pleta, per tal de comunicar-ho a la resta de pastors i aixecar allí mateix un lloc de veneració d’aquella imatge

La bona nova va córrer com regueró de pólvora, aviat se n’assabentà tota la vall i les visites van començar a multiplicar-se. Aquesta fervorosa devoció va augmentar de tal manera que els de Boí, lloc del qual era el pastor, i el lloc més a prop d’ on s’havia trobat la imatge, van decidir endur-se-la al seu temple, per la qual cosa comprengueren que la Verge havia escollit aquell lloc per rebre la devota veneració dels seus fidels.

Li van aixecar una ermita al lloc de la troballa, i aquell pastor que la va trobar fou el primer que es dedicà a cuidar el lloc i potenciar la devoció de la Mare de Deu.

A partir d’aquell moment son molts els fets que s’atribueixen a la Verge de Caldes. La troballa (per part del mateix pastor) de fonts d’aigua curativa n’ es una d’elles. Ultra ens la conta el pare Camós, l’home que va fer un gran treball marià per tot el país, Camós diu que l’any 1613 la muntanya era plena de neu i va haver-hi un “llebeig” (allau), que per les seves dimensions va arrossegar molts arbres, i també la casa que hi havia davant de la capella, on hi havia cinc o sis persones. La casa va caure, però cap de les persones va sofrir cap dany, ni tampoc la capella on hi havia la Verge, ja que conten que l’allau es parí, passant pels costats de la capella sense fer-li cap desperfecte

Això encara ho conten avui.

La devoció, doncs, augmentà considerablement, i tota la vall acut a la seva Mare de Deu, tant llavors com avui

Poc podia pensar aquell pastor, quan trobà la imatge de la Verge, que en aquest lloc, temps a venir, hi naixeria un dels centres que mes atrauria, pel turisme i pel remei, les gents d’arreu. La trilogia d’avui, que mena els visitants fins a aquest bell racó del nostre Pirineu son: la Verge de Caldes, la bellesa de la natura i les aigües termals, a les quals acudeixen confiats molts dels forasters.