És la més important d’una cadena de serres guixenques que s’estenen des de Balaguer fins a Agramunt, d’oest a est, constituint la separació natural entre la Vall del Sió que queda al nord, i la immensa plana d’Urgell que resta al sud.
La Serra d’Almenara, en el sector més oriental del conjunt descrit, culmina en el Pilar d’Almenara a 458,9 m d’altitud. En aquest punt hi trobem lo Pilar d’Almenara, pròpiament dit, torre cristiana dels segles XI-XII, dedicada a defensa i guaita. Té forma cilíndrica, mesura 15 m d’alçada i fa uns 7 m de diàmetre. Des d’ella s’obtenen unes increïbles vistes d’un llarg entorn.
La Serra d’Almenara es troba a poca distància al nord del poblet d’Almenara Alta, que li dóna nom, i pertany al municipi d’Agramunt (Urgell).
Pertany a l’espai natural protegit de la Serra de Bellmunt.
Etimologia
De l’àrab al-menar, “torre de senyals de foc”. El diccionari registra la paraula alimara, que es defineix com a “foguera, especialment la que es fa com a senyal en talaies i altres llocs elevats”.
Mitologia
LA CAMPANA DELS PERDUTS
Era a mitjan desembre, amb el dia curt i les nits fredes i dilatades. Uns viatgers transitaven per la serra i el contratemps va venir a mitja tarda, quan eren encara lluny de qualsevol nucli habitat. La boira, que ja havia caparrejat tot el dia, féu acte de presencia i envaí ràpidament la Ribera del Sió; era una boira espessa i molla, habitual en aquella època, i no es veia res a quatre passes.
Els viatgers no coneixien el país i restaven completament desorientats. No paraven de caminar, però els camins s’encreuaven els uns amb els altres i no els duien en cap indret. La claror del dia, esmorteïda per la boira, minvava cada vegada mes i passar la nit al defora en aquelles circumstancies no oferia gaires al·licients.
Exhaurits tots els recursos humans al seu abast, pregaren fervorosament a Déu Nostre Senyor que volgués ajudar-los, predisposats a realitzar qualsevol sacrifici econòmic per tal de sortir d’aquell mal pas.
Quan mes deprimits es trobaven va arribar, llunyà però nítid, el do d’una campaneta: era el toc d’Àngelus de l’església d’Agramunt que, com cada vespre, convidava a cloure la jornada amb la salutació a la verge Maria.
Els viatgers, esperançats s’encaminaren en la direcció del so de la campana i camps a través, prescindint de camins i carreteres, arribaren a la vila on van trobar el degut acolliment.
L’endemà acudiren a l’esglesier i, en agraïment pel favor rebut, van disposar que una campaneta de so argentí –la popular Garranyeu- adquirida amb diners seus, toqués cada vespre de l’ Àngelus amb una doble finalitat: convidar a la pregària pels perduts i servir d’orientació a qualsevol persona que es trobés en un cas semblant al que ells havien viscut.
