Feia temps que no em trobava tan bé dins una sala de cinema. Benestar i placidesa que s'han trencat al sortir amb l'afer masclista i repugnant de l'innombrable president de la Federació de futbol (+info). El xoc amb la realitat ha estat dur però ara mateix voldria recuperar les bones sensacions de la projecció.

Itsaso Arana debuta com a directora d'una manera sorprenent. Tinc un bon record de la seva interpretació a "La virgen de agosto" però no esperava pas aquesta petita meravella en un debut.

La trama, com tota la pel·lícula, és ben senzilla: quatre actrius i una directora es troben i conviuen en una casa rural per assajar una obra de teatre. Les converses es van succeint mentre van apareixent d'altres personatges –una dona gran, una nena, un singular príncep blau del poble veí i un gripau– que van configurant un amable i vitalista conte d'estiu d'una innocència aparent. Un suposat conte infantil d'una bellesa subtil i impactant que va destapant autèntiques prospeccions gens farragoses al voltant de tot allò tan essencial que suposa viure amb l'amor, l'amistat, l'absència o la mateixa concepció d'una nova vida com a eixos principals. Unes interpretacions d'alçada i molt solidàries, l'elegància de la fotografia i l'ambientació, els delicats moviments de càmera i el muntatge mil·limètric amb uns talls i unes foses imperceptibles acaben d'arrodonir una pel·lícula que s'acaba convertint en una obra de la millor artesania.

Cal destacar també la perfecta combinació –de vegades, fins i tot, amb una volguda confusió- que fa la directora de la realitat, la fantasia i la ficció de l'obra que assagen. Escenes que podrien grinyolar –com pot ser un perillós trencament de la "quarta paret",  la intervenció protagonista de la nena o l'aparició amb escena final inclosa d'un simbòlic gripau– acaben conformant un còctel deliciós que ens transporta entre coixins a una infantesa plena de curiositat per tal d'acabar demanant-ne més: què passarà després?, on aniran?, veuran complerts tots els seus anhels?... preguntes que t'acompanyen al sortir per deixar volar la imaginació després d'un final ple de màgia que a mi personalment m'ha deixat amb un somriure còmplice. Deixeu-me comentar només l'inici de la pel·lícula i pareu atenció al final: les cinc noies es troben la reixa de la casa tancada i és la nena la que els porta la clau per obrir-la: la infància simbòlica que dona accés a tot un món.  Deixeu-vos portar, doncs, per aquest infant que porteu dins i gaudiu  la projecció. (8)