Aquest diumenge els afeccionats al futbol vam poder gaudir d’un espectacle únic: Messi. N’hi ha que, amb raó o sense, se l’haurien venut tres o quatre cops al llarg d’aquests deu anys. Greu error que ho serà menys quan tingui una baixada d’atenció i que no faci màgia. Contra el Celta va ser un espectacle: regat a l’àrbitre, assistència de cullera, gol magistral de falta i una genialitat en un llançament de penal indirecte que emulava el de Cruyff i Olsen del 82.

Escoltat per la ràdio i vist per la televisió, alguns locutors ja alertaven que aquesta jugada portaria polèmica. Que la premsa del planeta se’n faria creus i es rendiria a Messi, però que al nostre país portaria polèmica. I no ho deien per un suposat malestar dels jugadors del Celta, que ja van afanyar-se a defensar el futbol i a dir que no els havia molestat. Ho deien, aquests locutors, per l’auge del fanatisme dels tertulians del món del futbol, l’auge del fanatisme esportiu, l’auge de la mentida i la total impunitat emparada davant la crueltat de les interpretacions.

Aquest fanatisme esportiu és aquell que crida i no admet, per orgull, les certeses i obvietats d’aquest esport meravellós que mou masses i milions. És aquell que no deixa parlar l’altre i assumeix la màxima de que una mentida repetida mil vegades arribarà a ser una veritat. És Roberto Gómez, en un programa de la televisió pública, que crida a la il·legalitat mentre els seus companys analitzen les jugades, crida a sancionar de per vida a l’àrbitre i a treure els tres punts del Barça amb unes formes inquisitives i sense dret a rèplica pròpies d’altres temps. És Roncero, un talp que algun dia va decidir que tacaria el món del periodisme esportiu i que carregaria, via Twitter, contra tot allò que fes olor a barcelonisme i català. És l’invent del Villarato. És l’invent de totes les teories de la conspiració que clamen per un complot contra del Madrid i a favor del Barça. És el que portaria a la presó de forma unilateral a Neymar, Mascherano i Messi i que miren a un altre costat quan Florentino fa i desfà contractes multimilionaris de forma opaca. El fanatisme esportiu és la violència verbal de cinc homes contra l’única dona que defensa el futbol màgic. És la paròdia del paternalisme de Pedrerol i carregar contra Neymar fins que acabi abandonant el país o fitxi pel Madrid.

Mentrestant a la Federació Catalana se li ocorre la idea de lluitar contra la violència als camps de futbol. Parar els partits si hi ha insults, incidents o mal comportament dialectal o físic a la graderia. Els que hi hem jugat anys sabem que s’hi veu de tot, des d’insults a baralles i cops de puny i que això és una bona notícia pel futbol formatiu, on els nens i nenes hi ha d’anar a competir de forma sana, córrer, suar i passar-s’ho bé.

Si els nens reprodueixen el que veuen dels seus ídols – cada cop més idòlatres-, els pares podrien reproduir el que veuen dels seus, els tertulians. I això, auguro, no seria bo per ningú.