Anna Giribet: "No em crec mai el que no sóc”

• Has dit que no t'agrada l'economia, potser ho has d'explicar, això.

Del diari, l'economia és la secció que em passo. (Riu)

• I per què vas estudiar Econòmiques?

Quan estava a l'institut de Bellpuig decidint què fer, quin futur m'esperava, no tenia res que m'agradés molt i podia fer o Institut del Teatre o una carrera. Mon pare, a qui sempre he fet molt cas, recordo que em va dir “pel teatre has de ser la millor” i com que no ho era, em va recomanar que fes alguna cosa de números, que m'agradaven, perquè tenia moltes sortides. Pots fer economia en una carnisseria, en una gran empresa o al sector cultural. Però és que diria que ni l'entenc! (Riu). I tinc com a records allunyats del passat. Serveix, eh! Són camins a la vida. I no me'n penedeixo de quan treballava d'això, pels companys i del coneixement adquirit. Però ni sóc bona amb això ni m'interessa. I quan alguna cosa no t'interessa no ho dones tot.

• El teatre t'estava cridant. Creus que era el teu destí real?

Jo sempre he dit que hem de fer les coses que ens agraden perquè serà allà on hi posaràs LA VIDA. I sí, crec que d'una manera o d'una altra la vida m'ha portat cap aquí perquè m'agrada. De moment. Vès a saber on estic d'aquí 5 anys!

• Potser poses una carnisseria!

Sí! Sempre em quedarà la carnisseria (Riu). Això és molt bonic, com un hashtag: #sempreemquedaràlacarnisseria

• Què t'han ensenyat els teus pares?

A ser honesta. El pare sempre em deia que no em cregués mai el que no sóc. “Que no et pugin els fums, no vulguis aparentar, no siguis fantasma”, sempre diu. I ho tinc molt present, perquè si no és com si traís uns valors molt arrelats en mi. M'han ensenyat a escoltar i a apreciar la música, la cultura, l'hàbit de la lectura. Abans d'anar a dormir, la mare sempre ens llegia un conte. I el meu germà i jo sempre dèiem “un altre, un altre!” (Riu) I encara ara em pregunta si llegeixo o no i si no estic llegint res em renya. Llegir ens fa lliures. M'han ensenyat aquests valors que jo reconec com a bàsics. Veig al meu pare o la meva padrina que escoltava molt. S'aprén molt més escoltant que parlant. I també a apreciar les coses de cada dia. No cal fer el gran viatge per ser feliç, ni la gran cosa... Has d'aconseguir està bé amb tu mateixa. Un tomb pel terme ja et pot fer està bé. Si no, és que potser et falta alguna cosa. No cal fer el que tothom fa. La meva família practica aquesta filosofia i jo cada cop més reivindico més tot això. Ara que tothom parlem del Km 0 i tot plegat, veig que ells ho fan amb tota la naturalitat, sense posar-hi noms o fer-ho com a lema.

• En tot això es reconeix aquest concepte de territori, de perifèria que vols implantar al teu projecte a la Fira, no?

Sí, totalment. Són maneres d'encarar la vida. Quan ets jove sempre hi ha un moment que el poble se't queda petit i marxes per descobrir món. I no a Lleida, no! A Barcelona! (Riu). I aquesta experiència aporta moltes coses. Però te n'adones que el poble et porta altres coses que la ciutat no té. I viceversa. I ara m'agrada reconèixer aquests valors de compartir, de conèixer la gent, d'estar tranquil a casa, per exemple. Pots estar més sola a Barcelona amb milions de persones al voltant que a Vilanova amb mil persones, on et coneix tothom. Ser de poble, ser de família de pagès també aporta aquesta cultura del saber esperar, ser pacient. Ara sembrem per després recollir. Ahir fèiem ratacia, per exemple, (en altres llocs en diuen ratafia). Doncs mon germà, que és qui s'encarrega de conservar les receptes familiars de les padrines, anava dirigint. I és preciós fer això. Per això, buscar els noms del programa Suport a la Creació que tenen a veure amb l'agricultura [es diuen Guaret, Marge, Planter i Brot] em sembla una bona manera de reivindicar uns valors que ens fan especials. Ens identifiquen. Nosaltres tenim això, doncs parlarem del que sabem. De metros i transport, no. Però d'ametllers, de fruiters, sí. Perquè és el que som.

• És a dir que estàs portant a FiraTàrrega el que tu ets

Doncs mira, potser sí. A vegades em fan la pregunta de quina serà la meva petjada a la Fira. Potser és això, aquesta forma de veure de la cultura pagesa. Ara m'has fet pensar en una resposta possible. (Riu)

• Ets pacient?

Jo sóc lenta. Sóc molt nerviosa, però en temes de processos, sóc lenta. Penso que ja arribarà. Hi ha el programa que es diu Guaret per a projectes creatius de més de dos anys, perquè penso que si jo fés un espectacle necessitar molt temps. Jo tinc poca pressa per arribar.

• Com et veus d'aquí 5 anys? O 4 anys i escaig que et queda com a directora artística de FiraTàrrega?

A FiraTàrrega, no. Tinc molt clar que és un projecte per 5 anys en què podrem desenvolupar el nostre projecte. Però després, cal donar pas a noves energies. És una activitat que requereix moltes energies, has d'estar al 150%, i ara tinc les ganes i les energies, però tard o d'hora, acaben decaient. I no podem estar en un espai que és públic, que és de tothom, a mig gas. I cal renovació. Jo espero no haver-me de menjar les meves paraules. (Riu)

• I què voldries fer llavors?

La cultura m'agrada molt. Perquè m'agrada aprendre i aquí estic aprenent cada dia. FiraTàrrega és la primera organització cultural en la qual jo he treballat. Potser també m'agradarà provar una altra cosa en aquest àmbit. Potser torno a Vilanova i munto un negoci d'embotits. (Riu) No ho sé. Ara mateix, tot és possible.

• I crear?

Puc crear però em sembla que no ho faria bé. (Riu) Cadascú ha de veure els seus límits. Potser m'agrada la música, el teatre o la lectura, però no per fer-ho jo. Tinc tan respecte pels creadors, que jo no m'hi veig. Ho trobo molt complicat.

• En què ets especialista?

El que se'm dona bé és treballar en equip. No m'agrada prendre sola les decisions. M'agrada la xarxa transversal que és molt més rica perquè hi ha punts de vista diferents. No sé si sóc bona en això, però m'agrada. I m'agrada crear bon ambient. L'enfrontament i la violència verbal em paralitzen. Intento que l'ambient de treball sigui amable i distès. És que a casa mai hi ha hagut cap crit. De fet, quan hi havia un crit, ojo. És una altra de les coses que m'han ensenyat a casa. Sempre és millor parlar de les coses.

• Vas nèixer al 81, com FiraTàrrega. És com un senyal

Sempre m'ha fet molta gràcia. Per la primera edició, jo tenia pocs dies de vida.

• Hi veus algun paral·lelisme entre com has evolucionat tu i com ha evolucionat la Fira?

No ho sé. La Fira ha passat per molts estadis. Venia d'un moment dur polític amb una necessitat de la gent de sortir al carrer i reivindicar-se. Personalment, jo ho he tingut més fàcil, amb un camí més marcat. La Fira ha anat professionalitzant-se molt i jo tot just començo.

• I aquest esperit trencador de FiraTàrrega, tu també el tens?

Jo no me'n considero gens. Quan diuen que la proposta inaugural d'aquesta edició és trencadora, jo no ho plantejava com a tal. És trencador? Potser en la forma de xarrades en l'espai públic com a acció inaugural és trencador. Però jo al començament ho deia més amb la boca petita i al sector professional ha agradat molt. Això m'ha sorprès.

• Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

Volar. No per estar per damunt de tot. Per sentir la llibertat dels ocells. Sempre somio que volo, com les orenetes del poble. M'encantaria veure-ho tot des de dalt.

• I per estar al carrer...

Veus? Molt bé. Un altre paral·lelisme. (Riu). El carrer és fantàstic.

• Què significa el carrer per tu?

Jo recordo molt el carrer a la fresca, als estius de petita. Nosaltres no jugàvem amb maquinetes, ni vèiem la televisió. Estàvem al carrer sempre quan ens ho volíem passar bé. És un lloc d'aprenentatge, d'investigació. Quan sortíem de col·legi amb els amics del poble, agafàvem la bicicleta i cada dia una aventura. Cada dia amb els pantalons estripats, les sabates perdudes, un dia em vaig enfonsar en un femer. (Riu) És fantàstic el que t'aporta el carrer! És on hi ha realment la realitat. Ens quedem a casa com si estiguéssim segurs en la nostra bombolleta. I a les places, hi ha molt ambient. Jo ho visc en positiu, quan necessito esbargir-me, surto al carrer.

• I t'agrada el que veus al carrer, la realitat que s'hi viu?

M'agrada, per exemple, el carrer que es viu al poble. Però no m'agrada segons quin carrer veig que es viu a la ciutat. Com s'està perdent l'espai comú. Places envaïdes per terrasses, com el privat va ocupant l'espai públic. I llavors, no podem disfrutar. Penso que és una pèrdua. Als pobles també s'han perdut les terres comunals que es conreaven pel bé del poble, lo comú. No ens adonem o ja ens està bé perquè estem molt bé fent una cerveseta a la plaça. Tant fa que aquesta terrassa ocupi tot l'espai i després no s'hi pugui fer res més allà. Després la canalla no pot jugar a pilota... Recordo un cartell que posava “prohibit jugar a pilota, prohibit nosequè...” i al final, posava “Pues a drogarse” (Riu). I és veritat! Al final, si no es pot fer res a l'espai públic, què queda? Explica moltes coses això.

• Et motiva que la teva feina a FiraTàrrega pugui contribuir a recuperar un espai públic per a tothom?

Em motiva molt tota reflexió sobre què és i què serà l'espai públic. Hi ha molta gent que està investigant i cal que aquest coneixement arribi als creadors. Perquè hi ha tantes possibilitats que val la pena explorar-les.

• Al costat de la teva foto a la web de la fira posa “A vegades em sento una mica noruega”. Què vol dir això?

Quan vam fer la nova web de la Fira, l'Eduard [Ribera], el cap de comunicació, va proposar que diguéssim una frase, la primera que ens vingués al cap, en plan friqui. I llavors, amb el Jordi Duran estàvem fent una obra de teatre i recordo que un dels meus personatges deia aquesta frase. I ja està. No té més. (Riu). En un encontre de professionals també la van posar com si fos metafòrica, però no vol dir res.

• Com voldries passar a la història, com voldries que et recordessin?

Ai, no! No necessito passar a la història. Crec que l'objectiu no seria passar a la història sinó passar una bona vida. Si el meu pas per aquí serveix per a que el sector teatral estigui una mica millor, ja ha valgut la pena.

• De moment, passes a la història com la primera dona que fa de directora artística a Tàrrega. Què et sembla aquest títol?

Me'l donen a mi perquè abans no n'hi ha hagut cap i això sí que és preocupant. Jo tinc privilegis. Sóc blanca, sóc lesbiana (potser això no és un privilegi). Però em pregunto quan temps més ha de passar per a que una dona racialitzada ocupi espais de decisió. Aquí o a qualsevol altre espai. Estem fent tard. Molt tard. Això no és cap medalla, és més una evidència de quant de retard portem. Ja era hora. Les dones hem de ser als espais de decisió i a vegades, no assumim aquesta responsabilitat i ens quedem en segona fila. Presentar el projecte també va ser un acte de valor en aquest sentit. No tant per passar a la història per ser la primera dona. (Riu)

• Has viscut discriminació per ser dona al llarg de la vida?

Jo he tingut la sort que no. He trobat companys de feina molt sensibles en aquest aspecte i crec que no he sigut mai discriminada per ser dona. Però dic “crec” perquè a vegades, no te n'adones i després, quan hi penses, potser sí que una situació determinada va suposar una discriminació. El que sí que és cert és que hi ha moments, en trobades o reunions en què tota la resta són homes, en què no m'he sentit tan segura com potser se sentien aquells homes.

• Alguna recepta per canviar aquesta situació?

Creure en nosaltres mateixes. Creure que la teva veu és tan vàlida com la d'aquells homes. A vegades costa, però és feina nostra també.

• Creus que anem per bon camí o que retrocedim en alguns aspectes?

En molts aspectes avancem, per exemple, en ocupar espais de decisió. Però em preocupen actituds del jovent, amb nois que maltracten les dones des de molt joves. Tots els avenços que ha fet el feminisme en dècades, tots els drets aconseguits s'han de mantenir. No podem retrocedir. Què passaria si VOX pugés al poder i abolís molts dels drets lluitats i assolits pel col·lectiu LGTBI? No es pot baixar la guàrdia, no podem estar tranquils i cadascú ha de lluitar des del seu espai.

• La cultura ens salvarà?

No sé si ens salvarà però ens permetrà ser més crítics. La cultura com a eina transformadora, eina social, eina per tenir criteri permet tenir arguments per posicionar-se. Als anys 80 deien “la cultura al centre de lo polítc”. Cal tornar-la a posar. Què hem fet malament des de la cultura? També caldrà pensar-hi. Perquè ens salvarem si ens volem salvar.

• Com t'acomiades?

Fins aviat. No m'agrada gaire dir adéu. Depèn de la situació. Moltes vegades faig així [Fa el gest roquer amb el puny tancat i els dits en forma de banyes]. (Riu) Sempre amb una rialla.

• El sentit de l'humor, sempre?

Sí! Riure. És que si no, un dia sense riure és molt dur. Jo crec que de tot es pot fer una rialla sense perdre el respecte. Prendre's les coses en positiu és una bona filosofia de vida.

• I un bon final. Per una entrevista.